Julien Duvivier

Comença com a actor de teatre el 1916 a l'Odèon, llavors dirigit per André Antoine. El 1918, comença el seu recorregut en el cinema a Gaumont com a guionista o ajudant, entre altres d'André Antoine, de director (per a la pel·lícula La Terra (1921)). Des de l'any següent, Duvivier realitza la seva primera pel·lícula, Haceldama o el premi de la sang , que tanmateix no coneix més que un relatiu èxit.

Entre les pel·lícules que roda als anys 1920, alguns tracten de negocis religiosos, sobretot Credo o la Tragèdia de Lourdes (guió Georges d'Esparbès), L'Abat Constantin, o La Vida miraculosa de Thérèse Martin... La seva filmografia no estarà mai constreta tanmateix a una temàtica ni fins i tot a un estil particular.

En els anys 1930, és contractat per la societat de producció Film d'Art fundada per Marcel Vandal i Charles Delac on practica el treball d'equip. Duvivier s'hi quedarà nou anys. Amb David Golder , dirigida el 1930, Duvivier coneix el primer èxit. És també la seva primera pel·lícula sonora, i la primera experiència parlant per a l'actor Harry Baur.

1934 marca la primera col·laboració de Julien Duvivier amb l'actor Jean Gabin, que dirigeix a Maria Chapdelaine. El 1935 a La bandera, Julien Duvivier s'ajunta pel guió amb Charles Spaak, que fins aleshores havia col·laborat amb Feyder, Grémillon, Allégret i L'Herbier. Treballaran llavors sovint junts.

Després del rodatge de Golem (1936), pel·lícula fantàstica, Duvivier fa La Belle Équipe amb Jean Gabin, Charles Vanel, Raymond Aimos, una obra que continuarà sent un títol destacat del realitzador. En aquesta pel·lícula, cinc dropos treuen la grossa a la loteria i decideixen comprar en comú una guingueta a la vora de l'aigua; però els imprevistos se succeeixen, i quan la dona s'hi fica, ja no hi ha gran cosa a salvar. El final original de la pel·lícula que és jutjada massa pessimista, tot i que es va rodar una altra, més alegre.

Segueixen tres: L'Home del dia (1936), Pépé le Moko i Un carnet de ball (1937). Mentre la primera, amb Maurice Chevalier al paper principal, és una pel·lícula menor en la carrera del realitzador, les dues altres són incontestables obres principals. Pépé le Moko, que ens submergeix al medi de la màfia, i que té com a decoració exòtica la ciutat d'Alger, és d'altra banda la pel·lícula que veritablement propulsa Gabin al rang d'actor internacional.

El 1938, Duvivier signa un contracte amb la MGM i rodarà als Estats Units una primera pel·lícula, una biografia de Strauss, The Great Waltz .

L'any següent, ja de tornada en França, Duvivier posa en escena El final del dia, en el qual actors de teatre jubilats lluiten perquè la casa de repòs creada per acollir-los no tanqui les seves portes; es troba en aquesta pel·lícula Michel Simon com a vell actor faranduler, i Louis Jouvet un vell psicòtic que creu encara en el seu poder de seducció. És sens dubte la pel·lícula més emocionant del realitzador. Duvivier continua llavors amb La Charrette fantôme, pel·lícula fantàstica adaptació d'una novel·la de Selma Lagerlöf.

Duvivier roda el 1940 Untel père et fils, amb Raimu, Michèle Morgan, i Louis Jouvet; la pel·lícula, una crònica familiar, no podrà, a causa del gir pres pels esdeveniments polítics, ser projectat fins al final de guerra, almenys a França. Aquesta pel·lícula, malgrat una distribució excel·lent, és generalment considerada com una pel·lícula menor, fins i tot equivocada, de Duvivier.

Durant la Segona Guerra mundial, contràriament a Marcel Carné sobretot, qui malgrat les circumstàncies continua la seva carrera a França, Julien Duvivier marxa de nou a treballar als Estats Units, on dirigeix 5 pel·lícules: Lydia (1941), 2 pel·lícules d'esquetxos: Tales of Manhattan, amb Charles Boyer, Rita Hayworth entre altres estrelles (1942) i Flesh and Fantasy, amb Edward G. Robinson, Charles Boyer i Barbara Stanwyck (1943), després L'Imposteur amb Gabin (1943) i Destiny (1944).

A la seva tornada a França, Duvivier té algunes dificultats per reprendre l'èxit dels anys 1930. El 1946, surt Panique. Condensació exhaustiva dels instints més vils i més baixos de la naturalesa humana, l'obra continua sent la pel·lícula més personal, més negre i més nihilista de l'autor. Serà un fracàs coent, tant de crítica com de públic. La crítica li va retreure una voluntat de tornada al realisme poètic d'abans de la guerra. Duvivier continuarà tanmateix, després d'una curta estada a la Gran Bretanya el 1948 per al rodatge d'Anna Karenina i un rodatge a Espanya per a Black Jack el 1950, treballant a França fins al final de la seva vida.

El 1951, dirigeix Sous le ciel de Paris una pel·lícula d'una molt gran originalitat des d'un punt de vista de la retallada al guió: en el transcurs d'una jornada a París, se segueix gent els destins dels quals s'acabaran creuant. El mateix any, Duvivier gira la primera part dels Don Camillo: Le Petit Monde de don Camillo que té un èxit popular immediat i al qual dona ell mateix una continuació Le Retour de don Camillo que s'estrena el 1953. La sèrie es perllongarà sota la direcció d'altres directors.

A Voici el temps des assassins (1956), es troba Jean Gabin al paper d'un valent restaurador que és ensarronat per una jove cínica i sense escrúpols, interpretada per Danièle Delorme. Una pel·lícula molt negra, i un retrat de destacable dona demoníaca. Duvivier roda una altra gran pel·lícula el 1958: Marie-Octobre, amb Danielle Darrieux, Paul Meurisse, Sergé Reggiani i Bernard Blier, entre altres. Un exercici d'estil: 11 personatges (nou homes, dues dones — la reina i l'obrera es podria dir —), unitat de lloc, de temps, d'acció, i una escenificació omnipresent, inquisidora, gairebé amenaçadora, amb una preocupació constant i gairebé maníac de l'enquadramant i de la composició de la imatge. El mateix any, l'escenògraf és convidat a formar part del jurat al Festival de Canes.

El 1962, es lliura una última vegada a l'exercici de la pel·lícula d'esquetxos, amb El diable i els Deu Manaments. L'any següent, surt Chair de poule, una pel·lícula el guió de la qual és prop del de Le Facteur sonne toujours deux fois i que presenta una meuca sense escrúpols.

El 1967, mentre està acabant la producció de Diaboliquement vôtre, pel·lícula en la qual es presenta un home amnèsic de resultes d'un accident de cotxe, Duvivier és ell mateix víctima d'un accident de la circulació, provocant una crisi cardíaca que li costa la vida. Té 71 anys i deixa darrere d'ell una filmografia rica amb prop de 70 títols, entre els quals es compten clàssics del cinema mundial.És enterrat al cementiri antic de Rueil-Malmaison en els Hauts-de-Seine.

• La banda, el grup, la microsocietat i la manera de la qual els individus poden evolucionar o no al si del seu medi humà és un tema freqüent: La Belle Équipe que dona el seu títol a la pel·lícula, la petita ciutat de Panique , el poble italià dels Don Camillo , el grup d'actors reprocessats de El final del dia, el grup d'avis resistents a Marie-Octobre, la gegantina microsocietat que és París descrita de manera impressionista a Sous le ciel…, les pel·lícules de Duvivier són com puntes de vida teixides. Al costat s'hi troben personatges amb una solitud encara més pesada, trasbalsadora, que un món està ple de vida al voltant d'ells: el Saint-Clair de El final del dia, el Senyor Hire de Panique , l'assassí i la vella dels gats de Soou le ciel…, el traïdor amb l'aigua al coll una vegada descobert a Marie-Octobre...

• Es troben retrats de dones particularment cíniques a La Belle Équipe, Panique, Voici el temps des assassins, Chair de poule…

Es troben escenes passant sobre o sota les teulades a La Belle Équipe, Panique. Sous le ciel de Paris comença, després d'algunes vistes aèries de París, per un pla on es veu un gat caminar sobre una teulada; i l'assassí de la pel·lícula s'ha condicionat un taller d'escultor en unes golfes. És en unes golfes on viu igualment el jove de Boulevard — on de tant en tant fuig per la llucana —, així com l'atracador, interpretat per Funès, de l'esquetx no robaràs a El diable i els Deu Manaments…

• Duvivier, Filmografia i accueils critiques^{[Enllaç no actiu]} a Cinemathèque.fr