Marca de Toscana

La marca o marquesat o marcgraviat de Toscana o de Túscia va ser una marca fronterera a la Itàlia central, a la frontera dels Estats Pontificis al sud i l'est, el Mar de Ligúria a l'oest, i la resta del Regne d'Itàlia cap al nord. Va ser una creació carolíngia, un successor del Ducat de Túscia llombard. La mateixa marca composta d'una col·lecció de comtats, sobretot a la vall de l'Arno, al voltant de la Província de Lucca, que va ser anomenat de vegades un ducat.

Marca de Toscana

Localització
43° 51′ 00″ N, 10° 31′ 00″ E / 43.85°N,10.5167°E / 43.85; 10.5167
Capital	San Miniato Florència (1057–1116) Lucca (–1057)
Dades històriques
Creació	846
Dissolució	1197 (Gregorià)
Següent	República de Florència

El primer a ser marcgravi Adalbert I de Toscana, a qui se li concedí el títol en 846. Abans d'ell, el seu pare i avi, Bonifaci I i Bonifaci II, havien controlat la major part dels comtats de la regió i havien ostentat grans títols i, com prefecte de Còrsega o duc de Lucca. El Bonifacii ostentà la marca fins a 931. A finals del segle IX i principis del X, amb el suport dels marcgravis de la Toscana va ser fonamental per a qualsevol intent per convertir-se en candidat a rei d'Itàlia.

En 931, Hug d'Arle, que havia conspirat amb èxit per arribar a ser rei d'Itàlia, desposseí als Bonifaci en un intent de consolidar tots els feus importants d'Itàlia en mans dels seus familiars. Li concedí la Toscana al seu germà Bosó. La Toscana restà en mans dels membres de la família dels bosònides fins al 1001. Llavors el títol de marquès o marcgravi va quedar probablement vacant. La major part de les ciutats i comtats de Toscana van reconèixer a Arduí d'Ivrea com a rei; el 20 d'agost del 1002 Arduí concedia privilegis als monestirs de Santa Giustina i de San Salvatore a Lucca. Aquesta situació però només va durar fins al 1004 quan les ciutats i la noblesa van decidir reconèixer a Enric II el Sant i una diputació va anar a Llombardia per jurar fidelitat (juliol del 1004). Del que diu el Muratori, sembla que aleshores Toscana no tenia ni duc ni marquès. S'esmenta un Bonifaci III com a fill de Wil·la i Arducino (Arduí II d'Ivrea, el fill d'Arduí) però això podria ser un error d'identificació del Bonifaci III posterior que era fill d'una Wil·la diferent.^[1] De fet sembla que alguns nobles van agafar el títol de marquès en aquest temps al formar-se les marques Obertenga, Aleràmica, Arduínica i Anscarica, i a Toscana pròpia els comtes Pallavicini, Alberti, Guidi, Prato, Aldobrandeschi i algun altre. Però cap d'ells sembla haver estat reconegut per les ciutats com a duc o marquès, ni nomenat per l'emperador. Adalbert III apareix esmentat en un contracte de venda de béns el 1011 com a comte de Bolonya i marquès però no sembla haver governat a Lucca. El 1014 l'emperador Enric II hauria designat marquès a Rainier, que el 1016 celebrava un placitum o assemblea a Arezzo junt amb el comte de la ciutat, i és citat com Rainierus, marchio et dux toscanus.

Toscana va mantenir la seva influència pel que fa a les eleccions reals. En data tan tardana com 1027, Rainier de Toscana va ser deposat de la marca per Conrad II del Sacre Imperi Romanogermànic per oposar-se a ell com rei (quan anava a Roma per coronar-se emperador).

En 1027, el ducat va ser concedit als comtes de Canossa. Bonifaci III va utilitzar el títol de dux et Marchi: duc i marcgravi. Ell era un aliat dels emperadors del Sacre Imperi Romà, però el seu poder era tan gran que va amenaçar a la dels emperadors a Itàlia. Ell va unir a l'herència Canossa, que va ser en gran part en l'Emília, la Toscana i hi va passar a la seva filla Matilde. Al costat del seu gran alous Emilia, Toscana, que es va celebrar a la tinença feudal, era la seva possessió més gran i l'exerceix en benefici del Papat en la Querella de les Investidures. Després de la mort de Matilda el 1115, no marcgravis més foren designats i l'era dels prínceps feudals havia passat al nord d'Itàlia, per ser reemplaçada pel domini de les ciutats estats, repúbliques marítimes i les comunes.