Martín Díez de Liatzasolo

Durantmolt de temps es va ignorar el seu lloc d'origen i la seva formació artística, ara s'ha pogut saber queva néixer al municipi de Alkiza, província de Guipúscoa, en un caserio, actualment en ruïnes, que actualment s'anomena “Litxaso” deformaciósonora de “Liatzasoro” situat al barri Aldapa.^[1]

Elseu pare fou un picapedrer o mestre de cases que emigrà a Saragossa. Escreu que les primeres pedres les va tallar al taller del seu pare però desprésentre 1515 i 1525 hauria d'haver anant a algun taller de la corona d'Aragó queli permetés fer el salt de picapedrer a imaginaire.un taller del que es barregen diferents opcions, no confirmades, una d'ellesés la possibilitat que fos al taller de Gabriel Joly deixeble de Damià Forment, però també hi ha la possibilitat que fos al de GilMorlanes.

A laciutat de Barcelona va ser on va desenvolupar la seva activitat artísticafins a la seva mort. La primera menciódocumental que s'ha trobat és de 1527.^[2]

Liatzasolo també va tenir un gran protagonismecom a perit experimentat en el judici d'una obra per veure si el mestre s'haviacenyit al que li demanaven al contracte. Sabem que va tenir fama de ser dur ambels peritatges de les obres i per això va ser sovint reclamat. En fa un nombre considerable. De les que ens hanarribat notícia documental podem destacar la del 13 de gener de 1527 deles Taules de Pere Nunyes i EnricFernandes, pintades per l'església parroquial de Sant genis de Vilassar deDalt. La que va fer juntament amb Damià Forment el 1532 on visuren elsepulcre de Ramon de Cardona de Giovanni Marigliano da Nola al convent deBellpuig. I cal destacar la que va fer en 1527 al retaule de Poblet de DamiàForment. Aquesta visura va ser molt polèmica, ja que va criticar durament almestre Forment segurament amb el propòsit que no obtingués més encàrrecs aCatalunya li classifica l'obra de “ruin art” feta en “alabastre dolent” i de no ser present al capdavant de l'obra.Cal afegir també la visura de 1570 del retaule de Joan Plaga a l'església deSanta Maria de Palamós

És un personatge que evoluciona de les formes gòtiques que inicialment aprèn enels tallers de tradició medieval a unesclarament renaixentistes on s'aprecia eldomini de l'anatomia i la gràcia dels drapejats. De totes les obres que es ressenyen nomésn'han sobreviscut dues el grup del'enterrament de l'Església del Sant Esperit de Terrassa que durant la guerra civil fou destrossat, però les peces es van guardar ales esglésies de Sant Pere i es va reconstruir en acabar la guerra i la imatgede la Mare de Déu de la Victòria de l'església de Palau a Barcelona. Totes duesd'alabastre blanc. Tota la resta ha desaparegut excepte una petita peça delretaule de Sant Just i Pastor i delPalau Reial així com alguna altre peçaatribuïda per hipòtesi.

El poc que ens ha quedat de l'obra de Liatzasolo permet apreciar una gran evolucióen el seu treball. Segurament influenciat per les obres italianes arribades aCatalunya i sobretot pel coneixement de gravats. Per realitzar alguns dels retaulesLiatzasolo s'associa amb alguns pintors que li deurien facilitar tenir accés aaquests gravats.

Però potser la característica de Liatzasolo éshaver trobat l'equilibri entre el més tradicional i el modern sempreadaptant-se als desitjos dels comitents.

La gran activitat deLiatzasolo són els retaules on està documentat que va fero participar en divuit peces. En aquestes majoritàriament entretallava lesparts estructurals, pinacles, frisos, capitells. Però també feia lesimatges dels sants que presidien elsretaules inclús en alguna obrapuntual feia els relleus. Sovint lesseves obres eren pintades per Pere Nunyes i Enric Fernandes. Malauradament pràcticament tota l'obra de Liatzasolo hadesaparegut, no conservem cap retaule sencer, només de quatre en tenimconstància fotogràfica i d'un parell més en tenim algun fragment.

Col·laboracions: S'associà com a mínim de 1531 a 1540 ambJoan de Tours i Joan Masiques per diversos encàrrecs entre ells podem trobarquatre retaules: Sant Vicenç de Mollet, Santa Coloma de Marata, Sant Esteve deCanyamars i Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius. Els de Mollet i Dosriusforen destruïts el 1936. També col·laboren amb ell el Mestre Jacques (Jacques Bruna) i potserMiquel Sobra

La de Mollet es pot observar segons lafotografia que ens ha quedat que elconjunt presenta una estructura gòtica formada en estructural en lecturahoritzontal de : pedestal, bancal, tres cossos i pinacles i el lecturavertical nou carrers, sis en pinturesd'autor desconegut i tres amb talla ornamental amb les imatges exemptes delsSant Vicenç, Llorenç i Esteve.

L'estructurade Dosrius era molt similar a la d'Arenys de Munt que presenta horitzontalment pedestal, bancal, tres cossos i coronament ien vertical set carrers tots amb pintures del pintor portuguès Joan Baptistaamb espais per imatges com les dels sants Sant Iscle i Santa Victoria. Aquestesdues obres s'allunyen de l'estètica gòtica i comencen a introduir un llenguatge “a la romana”.

Juntament amb Joande Tours i Damià Forment signa uncontracte sl 1531 per fer el retaulemajor de l'església dels Sants Just iPastor a Barcelona, però Damià Forment es deslliura de l'acord just unasetmana després i no participa en l'encàrrec, fet encara obscur però que va desencadenaruna enemistat de per vida entre ells. El retaule s'acaba el 1543 i també intervé el conegut escultor Mestre Jacques. PereSerafí, Giot Aumont i Ramon Puig successivament policromen l'obra. De les 4 obres que ens han arribat del retaule del'església dels Sants Just i Pastor se li pot atribuir la figura de la mare deDéu de Montserrat 140x70x35cm ja que elstrets estilístics que presenten elstrets de la cara i el drapejat del vestit són similars als de la Mare de Déu de la Victoria de l'església delPalau de Barcelona les altres tres presenten molts dubtes.

El 1556 signa contracte amb Lluís de Requesens i Zúñiga per fer un retaule per la capella del palau reial, quealeshores era propietat d'aquesta familia. Segons el contracte el cos central haviade tenir una fornícula de 194x87 cm amb serafins entallats i dins aniria una figurade la Mare de Déu amb el nend'alabastre. Aquesta figura s'anomenarà la Mare de Déu de la Victoria perquèestà relacionada amb la batalla de Lepant és l'única figura que queda desprésde desmembrar el retaule al s.XIX i és la representació més madura de lafàbrica de Liatzasolo. J. Garriga detalla la seva morbidesa en la ponderatio,la seva torsió del cos, la solemnitat del rostre i dels gestos, i els ampliscamps de llum del vestit de plecs sòlid i moguts. Ja no té la rigidesa delsseus primers treballs. També el pentinat és classicista d'influència de l'estatuàriaantiga.

• El de la Capella de la Llotja
• El major de l'església de Sant Jaume
• El major de l'església dels Sants Just i Pastor (se'n conserva fragment)
• El de la cofaria dels carnissers a l'església conventual del Carme
• El de la confraria dels argenters a l'església franciscana de Sta Maria de Jesús
• El de la capella de l'hospital de Sant Sever (se'n conserva fotografia)
• Un pel noble Jaume d'Aguilar
• El de la capella del palau reial menor (se'n conserva fragment)
• Un pel convent de Sant Pere de les Puelles

• Mollet del Vallès (se'n conserva fotografia d'abans del 1936)
• Marata
• Montcada
• Castellar del Vallés

• Dosrius (se'n conserva fotografia)
• Canyamars
• Arenys de Munt

• A Sàsser

També trobem de Liatzasolo una producció escultòrica desvinculada de la pintura.

Segons un contracte que signa el 1576 ha de feruna Verge del roser amb nen amb braçosen fusta de xiprer, 77 cm per l'esglésiade Lliça de Munt la qual havia de fer 77cm d'alçada i havia d'assemblar-se a la que ha havia fet per l'església deCastellar del Vallès, se li paguen 20 ducats .

El 1576 l'argenter Gracià Ferris li demana un Sant Llorenç amb un llibre i unes graelles a la mà esquerra i una palma del martiri a la dreta, peça que hauria de ser de noguera i fer 58 cm d'alçada, segons el contracte aquesta peça corria pressa i s'especifica que “no,n llevarà mà fins tant que sia acabada” se li paguen 17 lliures.

El sant sepulcre de Terrassa és l'obra més coneguda de Liatzasolo, i l'única que ens ha arribat sencera,ja que malgrat ser molt malmesa durant la guerra civil es va poder reconstruir.

Va ser encarregat el 1539 per la parròquia de Sant Pere de Terrassa però els comitentsde l'obra varen decidir el 1540 canviar la col·locació del grup i van optar per l'església del Sant Esperit la raó delcanvi va ser perquè “ sia més venerat yhonrat y cada hu pugue complir y fer ses devocions cada die”. No es téconstància que es variés la forma de l'escultura i es pagà per ella 273 lliures.Està realitzat en alabastre i consta de 8 figures. Les mides del conjunt són391x162 cm i cada una de les figures faCrist jacent 167 x 55 cm, Sant Joan Evangelista, la Verge Maria, MariaMagdalena, Maria Cleofé i Maria Salomé, tots ells de mig cos amb una alçada de 105 cm.Sant Josep d'Arimatea de 165 cm i Sant Nicodem de 172 cm són de cos sencer. Alcentre sobre una peça rectangular semblant a un altar es troba la figura del Crist jacent amb una anatomia estudiada, un nu correcte, estirat ambels braços al costat del cos i el cap girat mirant a la dreta.

La mare de Déu és la millor peça de tota la producció,és la figura més ben executada. L'expressiódel rostre commou pel dolor que transmet i ens recorda Miquel Angel.

Les actituds de totes les imatgesreflecteixen emoció i dolor per la mortde crist. L'escultor va realitzar les imatges independents, amb vida pròpia,aquest actituds es demostren amb el cap humiliat i les mans unides caigudessobre la falda, és a dir, una postura de recolliment en ells mateixos, posturesque testimonien la compressió del nou llenguatge classicista però que no acabende deixar enrere una certa rigidesa i una excessiva ampul·lositat dels plecsdels vestits.

La poca quantitat d'obra que ens ha quedat de Liatzasolo fa que no es puguiestudiar el seu estil en profunditat per la qual cosa és difícil assegurar laseva factura en a certes peces. Les duesmés polèmiques són l'adormició de la Verge i la Dama de l'ermini:

Del Museu Nacional d'Art de Catalunya que prové de la desapareguda església de Sant Miquel de Barcelona se li ha atribuïtper semblança estilística al Sant Sepulcre de Terrassa per segons Yeguas es unahipòtesi difícil de mantenir, ja que si es fa una anàlisi detallada de les duesobres l'estil diferent en les fisonomies i els drapejat més acostaria la peça aDamià Forment.

Actualment al Museu Frederic Marés de Barcelona, és un alt relleu d'alabastre que representa el bust d'una jove vestida de manera clàssica que porta un ermini,símbol de puresa i incorruptibilitat. La peça podria haver estat part de la col·lecció de Miquel Mai i haver estat confosa en els inventaris per una peça genuïnament de la roma clàssica. Joaquim Garriga, pel fet de ser d'alabastre, s'inclina més aviat a atribuir-la a un autor del país que no pas que sigui d'importació italiana. Entre aquests, troba analogies estilístiques amb Liatzasolo i xifra la data a l'entorn de 1535. Joan Yeguas recolza l'atribució però en fixaria la data posterior a 1545. Hi ha, però, una tercera hipòtesi que considera que l'escultura representa Giulia Gonzaga Colonna i seria una obra feta per l'escultor italià Alfonso Lombardi. De Rossi és qui presenta aquesta nova atribució argumentant que Lombardi ja hauria treballat diverses vegades per a Miquel Mai i que l'escultura presenta un estil semblant. Però un estudi detallat allunya l'estil de la peça de l'anomenat estil Lombardi i per referències documentals no es té constància que representés el rostre d'una dona real.^[3]

• Bellsolell Martínez, Joan «Miquel Mai (c.1480-1546) Art i Cultura a la cort de Carles V». Universitat de Girona.
• Garriga, Joaquim. Historia de la cultura catalana.L'arquitectura i les arts figuratives dels segles XVI-XVII. Barcelona: Edicions 62. 

• Triadó, Joan Ramon. «Segle XVI: De l'humanisme culte a l'humanisme reformat». A: Art de Catalunya. VII: Escultura moderna i contemporània. Barcelona, Edicions de L'Isard, 1998. ISBN 84-89931-03-8. 
• Yeguas i Gassó, Joan. Sobre l'escultor Martí Díez de Liatzasolo (circa 1500-1583). Bellaterra: Locvs Amoenvs, 5 (Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions), 2001. 
• Yeguas Gassó, Joan «Postil·la a Díez de Liatzasolo: un caserio a Guipúscoa, la seva formació aragonesa i una obra inexistent a Sanaüja.». URTX.